[00] Sucre a les venes

2

Les persones amb qui he compartit taula saben perfectament que des de ben jovenet m’ha agradat remenar a la cuina, sobretot per fer pastissos i rebosteria. L’afició em ve de lluny, potser des que tenia deu o onze anys. Qui ho diria que a hores d’ara d’això ja en fa una trentena…?! El que és ben cert és que amb el temps aquesta afició, com els defectes, no ha fet més que “agreujar-se”.

Tot va començar gairebé per casualitat. Als pares no se’ls hauria acudit mai comprar un pastís. Primerament, perquè quan era petit anàvem justos de diners i gastar-los a la pastisseria hauria estat llençar-los: un sacrilegi! I, en segon lloc, perquè “mai res no és tan bo com fet a casa”!

El més probable és que, abans que jo tingués ús de raó, els dies de celebració la mare entrés a la cuina i preparés alguna coseta. Però, sincerament… en tinc poques memòries, dels pastissos de la infantesa. (Alguna hora hauré de revisitar l’àlbum familiar de fotografies i veure què menjàvem. Sortosament (o per desgràcia!) als anys setanta els sants i aniversaris eren gairebé els únics esdeveniments que passaven a la posteritat en forma d’instantània.)

En tot cas, si les coses dolces no m’haguessin agradat amb bogeria, possiblement no m’hauria passat mai pel cap demanar a la mare de reproduir a casa les receptes que ens ensenyaven a la classe de cuina de l’escola. I ella tampoc no m’hauria animat a remenar olles i cassoles.

Després de la primera empenta he tingut tota mena de referents, estímuls i reptes, petits i grans… Alguns han estat persones, altres viatges, experiències, llibres o receptes que han aparegut a casa innocentment i, en canvi, han passat a formar part de l'”expedient culinari familiar” (i del receptari) per no sortir-ne mai més:

  • Per exemple, és impossible d’oblidar la cara de la iaia un dimarts de mercat explicant amb satisfacció que, arribant a Vic, tot just saltar de l’autobús, s’havia comprat una “pasteta de crema” —tinc el pressentiment que de vegades només hi baixava per donar-se aquest plaer—; o bé tornant amb la cara bruta de xocolata després de fer una incursió secreta a l’armari de la cuina.
  • L’estrena de casa a Folgueroles i els intercanvis de pastissos i de receptes amb la Mercè, la veïna.
  • L’estada a Alemanya: la incorporació d’una cultura de fer pastissos a casa molt més arrelada que la nostra i d’un llibre, Backen macht Freude del Dr. Oetker, davant del qual m’havia passat hores i hores somniant despert. (Per cert… sembla ser que aquest any se celebren els 70 anys de la primera edició!) Havia provat de fer-ne alguna recepta, però de vegades els resultats no eren gaire reeixits perquè el poc domini de la llengua jugava males passades!
  • Les “pràctiques”: regals en forma de postres i pastissos a família i amics, els meus conillets d’índies personals.
  • L’emprenyada davant d’algun llibre excessivament car, d’edició més aviat luxosa, amb propostes atractives però que, malgrat dirigir-se al gran públic, utilitza formulacions impossibles (ingredients no habituals al mercat, quantitats immesurables a casa…). O d’algun llibre sospitosament barat, mal traduït, que ha perdut pel camí els referents de la cultura culinària original.
  • La incorporació de nous membres i cultures a la família, al cercle d’amistats…
  • La recerca a Internet… La subscripció a blocs culinaris, alguns dels quals són autèntiques joies…
  • I un llarg etc.

Tot això —i les meves pròpies dèries— fa que la meva aproximació a la cuina sigui força personal:

  • M’agrada conèixer les coses a fons, abans de provar-les.
  • M’agrada buscar diferents receptes per fer una mateixa cosa, abans de decidir com la faig.
  • M’agrada saber d’on són originàries, si porten algun ingredient específic d’aquest lloc i si hi ha ingredients alternatius.
  • M’agrada provar coses noves, combinar elements, la creativitat… (tot i que per ser creatiu s’ha de tenir un domini de la base i de la tècnica que jo no tinc!).
  • M’agraden les llimones, la xocolata, els fruits secs, les herbes aromàtiques i saber com s’han de manipular perquè no perdin la seva essència.

Aquest bloc em permetrà dues coses. En primer lloc, transmetre la meva visió particular de la cuina dels dolços: escriure les receptes, descriure els ingredients i els procediments i donar els consells tal com m’hauria agradat llegir-los a mi. I, en segon lloc, tenir una “memòria” —més fiable que la pròpia— d’allò que faig.

Us animo a fer-hi contribucions i comentaris en qualsevol llengua! I si veieu que cometo algun error, també us agrairé que m’ho comuniqueu!

Benvinguts!

 

Hi ha 2 comentaris a “[00] Sucre a les venes

    • oportell
      oportell el dia

      Núria, d’ara en endavant jo tampoc no em perdré la lectura de cap recepta teva! Un admirador virtual més! 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *