[00] Sucre a les venes
Les persones amb qui he compartit taula saben perfectament que des de ben jovenet m’ha agradat remenar a la cuina, sobretot per fer pastissos i rebosteria. L’afició em ve de lluny, potser des que tenia deu o onze anys. Qui ho diria que a hores d’ara d’això ja en fa una trentena…?! El que és ben cert és que amb el temps aquesta afició, com els defectes, no ha fet més que “agreujar-se”.
Tot va començar gairebé per casualitat. Als pares no se’ls hauria acudit mai comprar un pastís. Primerament, perquè quan era petit anàvem justos de diners i gastar-los a la pastisseria hauria estat llençar-los: un sacrilegi! I, en segon lloc, perquè “mai res no és tan bo com fet a casa”!
El més probable és que, abans que jo tingués ús de raó, els dies de celebració la mare entrés a la cuina i preparés alguna coseta. Però, sincerament… en tinc poques memòries, dels pastissos de la infantesa. (Alguna hora hauré de revisitar l’àlbum familiar de fotografies i veure què menjàvem. Sortosament (o per desgràcia!) als anys setanta els sants i aniversaris eren gairebé els únics esdeveniments que passaven a la posteritat en forma d’instantània.)
En tot cas, si les coses dolces no m’haguessin agradat amb bogeria, possiblement no m’hauria passat mai pel cap demanar a la mare de reproduir a casa les receptes que ens ensenyaven a la classe de cuina de l’escola. I ella tampoc no m’hauria animat a remenar olles i cassoles.
Després de la primera empenta he tingut tota mena de referents, estímuls i reptes, petits i grans… Alguns han estat persones, altres viatges, experiències, llibres o receptes que han aparegut a casa innocentment i, en canvi, han passat a formar part de l'”expedient culinari familiar” (i del receptari) per no sortir-ne mai més:
- Per exemple, és impossible d’oblidar la cara de la iaia un dimarts de mercat explicant amb satisfacció que, arribant a Vic, tot just saltar de l’autobús, s’havia comprat una “pasteta de crema” —tinc el pressentiment que de vegades només hi baixava per donar-se aquest plaer—; o bé tornant amb la cara bruta de xocolata després de fer una incursió secreta a l’armari de la cuina.
- L’estrena de casa a Folgueroles i els intercanvis de pastissos i de receptes amb la Mercè, la veïna.
- L’estada a Alemanya: la incorporació d’una cultura de fer pastissos a casa molt més arrelada que la nostra i d’un llibre, Backen macht Freude del Dr. Oetker, davant del qual m’havia passat hores i hores somniant despert. (Per cert… sembla ser que aquest any se celebren els 70 anys de la primera edició!) Havia provat de fer-ne alguna recepta, però de vegades els resultats no eren gaire reeixits perquè el poc domini de la llengua jugava males passades!
- Les “pràctiques”: regals en forma de postres i pastissos a família i amics, els meus conillets d’índies personals.
- L’emprenyada davant d’algun llibre excessivament car, d’edició més aviat luxosa, amb propostes atractives però que, malgrat dirigir-se al gran públic, utilitza formulacions impossibles (ingredients no habituals al mercat, quantitats immesurables a casa…). O d’algun llibre sospitosament barat, mal traduït, que ha perdut pel camí els referents de la cultura culinària original.
- La incorporació de nous membres i cultures a la família, al cercle d’amistats…
- La recerca a Internet… La subscripció a blocs culinaris, alguns dels quals són autèntiques joies…
- I un llarg etc.
Tot això —i les meves pròpies dèries— fa que la meva aproximació a la cuina sigui força personal:
- M’agrada conèixer les coses a fons, abans de provar-les.
- M’agrada buscar diferents receptes per fer una mateixa cosa, abans de decidir com la faig.
- M’agrada saber d’on són originàries, si porten algun ingredient específic d’aquest lloc i si hi ha ingredients alternatius.
- M’agrada provar coses noves, combinar elements, la creativitat… (tot i que per ser creatiu s’ha de tenir un domini de la base i de la tècnica que jo no tinc!).
- M’agraden les llimones, la xocolata, els fruits secs, les herbes aromàtiques i saber com s’han de manipular perquè no perdin la seva essència.
Aquest bloc em permetrà dues coses. En primer lloc, transmetre la meva visió particular de la cuina dels dolços: escriure les receptes, descriure els ingredients i els procediments i donar els consells tal com m’hauria agradat llegir-los a mi. I, en segon lloc, tenir una “memòria” —més fiable que la pròpia— d’allò que faig.
Us animo a fer-hi contribucions i comentaris en qualsevol llengua! I si veieu que cometo algun error, també us agrairé que m’ho comuniqueu!
Benvinguts!
Quin descobriment més dolç! Ja tens una nova seguidora, Oriol. Bona cuina!!!
Núria, d’ara en endavant jo tampoc no em perdré la lectura de cap recepta teva! Un admirador virtual més! 😉