[64] Vides sacrificades

Quan vaig començar a redactar aquesta entrada —que ha quedat abandonada durant gairebé cinc mesos…!—, ja feia força setmanes que havia començat l’èxode massiu de ciutadans sirians. Han passat els dies i, en comptes de resoldre’s, el conflicte encara ha empitjorat. Milers de refugiats sobreviuen com poden en condicions infrahumanes i en terra de ningú. I Europa, la vella Europa, és incapaç de reaccionar amb dignitat! Hem perdut el senderi i, sobretot, la memòria… Quan veig aquestes coses, m’imagino un immens teatre de marionetes de mesures planetàries en què les persones no tenim cap valor. I penso que, al cap i a la fi, potser és cert que estem condemnats a acabar vivint en una societat distòpica com les que tan bé van descriure Aldous Huxley o Ray Bradbury.

No fa tants anys, entre mitjan segle XIX i els anys 70 del segle XX va ser la vella Europa, qui, per motius diversos, va enviar altra vegada centenars de milers de persones al «nou continent» en grans onades migratòries. No només van fugir ciutadans dels països sud, empesos per la misèria i pels conflictes geopolítics… També ho van fer les gents del nord, de l’est i de l’oest, escapant de guerres i de dictadures. I, després de recomençar les seves vides, tots aquests immigrants han acabat modelant els costums i la cultura de les terres que aleshores els van acollir.

Torta de ricota

Sens dubte un dels països que més ha influït en la gastronomia «americana» ha estat Itàlia. Itàlia té al Brasil la comunitat de descendents més nombrosa fora del propi país. També són famoses les comunitats italianes d’Estats Units i Canadà. Però segurament ha estat a Uruguai i Argentina, on «la bota» ha deixat més empremta. Es calcula que en aquests dos països gairebé una de cada dues persones té arrels italianes. (Per estrany que sembli, a Argentina aquest nombre fins i tot supera el de ciutadans descendents d’espanyols.)

A un cantó i l’altre del Riu de la Plata, a banda dels cèlebres asados, no hi ha altra cosa més típica que un bon plat de pasta fresca artesanal o un àpat ràpid a base de «pizza al tall» combinada amb fainá. I, per apaivagar el desig de dolç, una bona porció de pastafrola o de torta de ricota. I és aquesta última, que us vull presentar avui (amb molt de retard!).

Llegeixo a la xarxa que la torta de ricota és una «evolució» de la crostata di ricotta del Lazio. Però ja us ho he comentat alguna vegada… Gairebé sempre que intento buscar les arrels d’unes postres que han traspassat fronteres, arribo a la mateixa conclusió: costa molt arribar al fons de la qüestió. Jo no he viatjat prou per poder constatar personalment algunes teories. Sovint ens diuen que el que no trobem a Internet no ho trobarem enlloc, però el cert és que, si ningú no s’ha proposat fer una anàlisi detallada d’un tema determinat, les informacions es repeteixen molt i aprofundeixen poc.

Torta de ricota

De receptes de crostata di ricotta la xarxa n’és plena. Algunes, certament, són originàries del Lazio, un territori amb llarga tradició en l’elaboració de recuit. I gairebé totes tenen dos elements comuns: la pasta frolla i el farciment. Però cap s’assembla prou a la torta de ricota per dir del cert que són la mateixa cosa: la majoria són pastissos oberts, o bé tenen un enreixat superior… El que us presento avui és un pastís en què el farciment està envoltat completament per una capa fina de massa friable, la qual, com és costum a Argentina i Uruguai, gairebé sempre porta un punt de llevat químic.

Jo no n’havia menjat mai cap, de pastís de ricotta. Com a molt, alguna quallada de mató. Aquest el vaig conèixer a través d’en Germán. El seu avi, d’origen gallec, es va establir a Montevideo durant la primera meitat del segle XX. Després de passar per diverses feines, l’any 1958 va obrir una pizzeria/rostisseria a l’Avinguda 18 de Julio, una de les artèries principals de la ciutat, en la qual entre altres coses elaborava alguns plats que la gastronomia uruguaiana havia adoptat d’Itàlia. Era un local minúscul, però, amb el temps i molt de sacrifici, «La Fama» es va convertir en un lloc de referència per a molta gent. La torta de ricota era i continua essent una de les seves especialitats dolces. Els hereus del negoci, de tercera generació, encara conserven la recepta de la família.

A mi m’encanten els pastissos de formatge i aquest em cridava especialment l’atenció. Per això, havia de buscar una recepta similar però alternativa. La que us presento segurament té diferències amb la de «La Fama», però també algunes similituds. En tot cas, us he de confessar que no m’ha estat fàcil trobar-ne una que indiqués les quantitats dels ingredients en grams, i no en tasses, i els que em seguiu de fa temps sabeu que tinc certa obsessió per l’exactitud de les mesures.

Bé… Ara la recepta és tota vostra! Espero que l’assaboriu tant com jo!

Pastís de ricotta («Torta de ricota»)

En español

Un pastís clàssic de pasta trencada amb farciment de formatge recuit. Té orígens al Lazio (Itàlia), però ha traspassat fronteres i ara també es considera típic del Riu de la Plata.

Recepta a: http://www.atresquartsdequinze.net/pastis-de-ricotta-torta-de-ricota/ Data de publicació: 11/02/2016
Racions: 1 pastís de 20-22cm (12 porcions) Preparació: 2 hores aprox.

Ingredients

Per a la pasta frolla:

Unitats Mètric Volum Ingredient
400 gr de farina
1 c/s de llevat químic
120 gr de sucre blanc granulat
200 gr de mantega freda
2 110 gr ous (M)

Per al farciment de ricotta:

Unitats Mètric Volum Ingredient
500 gr de ricotta
130 gr de sucre blanc granulat
1 c/p d’extracte de vainilla
1 llimona (la ratlladura)
60 gr de fècula de blat de moro («Maizena»)
2 110 gr ous (M)
100 gr de nata líquida (35% de greix)
sucre de llustre per decorar (la quantitat suficient)

Preparació

Per a la base de pasta frolla:

  1. Poseu tots els ingredients secs al bol de la batedora. Afegiu-hi la mantega freda tallada a daus petits. Si teniu una batedora de peu, poseu-hi la pala. Si teniu una batedora elèctrica de mà, les barnilles en forma de ganxo. Treballeu els ingredients a velocitat mitjana-baixa fins que obtingueu una massa de textura sorrenca.
  2. Afegiu-hi els ous un a un i bateu després de cada addició. Tot just quedi una massa homogènia, pareu de batre.
  3. Feu-ne tres parts, una d’uns 400 gr i dues d’uns 210 grams. Formeu-ne boles, emboliqueu-les amb paper film de plàstic i aixafeu-les una mica. Reserveu-les a la nevera un mínim de 30 minuts.
  4. Quan la massa hagi reposat, traieu la part gran de la nevera, desbrosseu-la i torneu-la a amassar amb una mica de farina fins que torni a quedar homogènia. Estireu-la al damunt del taulell ben enfarinat i, amb molt de compte, folreu-ne el fons d’un motlle de pie d’uns 22 cm, de manera que sobrin 2-3 cm de massa a tot el volt. Si se us esquinça, no tingueu por d’apedaçar-la.

Per al farciment de ricotta:

  1. Barregeu la ricotta amb el sucre, la vainilla i la ratlladura de llimona amb la batedora de mà. Afegiu-hi la maizena i torneu-ho a mesclar.
  2. Incorporeu-hi els ous d’un a un i barregeu uns segons després de cada addició. Finalment afegiu-hi la nata i torneu-ho a barrejar.
  3. Aboqueu la mescla de ricotta a dins del motlle folrat amb pasta frolla i alliseu-ne la superfície.

Per cobrir el pastís i fer la cocció:

  1. Escalfeu el forn a 180 °C a dalt i a baix.
  2. Traieu una de les dues parts petites de pasta frolla de la nevera (l’altra la podeu aprofitar per fer galetes o tartaletes), desbrosseu-la, torneu-la a amassar amb una petita quantitat de farina (tal com heu fet amb la base) i estireu-la.
  3. Amb un pinzell, humitegeu el contorn de la base (la part que sobra a tot el volt), tapeu el pastís amb l’altra part de massa estirada i segelleu-lo bé. Per segellar-lo, doblegueu la massa que sobra de tot el contorn cap a dins del motlle. Punxeu tota la superfície del pastís amb una forquilla.
  4. Enforneu la torta de ricota entre 40 i 55 minuts, fins que la massa agafi un color daurat.
  5. Traieu-la del forn, deixeu-la refredar a dins del motlle i gireu-la com una truita al damunt d’un plat. Quan sigui ben freda, amb l’ajuda d’un colador petit espolvoreu tota la superfície de la torta de ricota amb sucre de llustre.
Torta de ricota
 

QUÈ ÉS

La torta de ricota és un pastís típic d’Uruguai i Argentina que molt probablement té orígens en una crostata similar de la regió italiana del Lazio.

Està formada per dos elements: una «crosta» exterior de pasta frolla (pasta brisa) i un farciment elaborat amb una crema de ricotta, ous, sucre, nata i una petita proporció de farina. Sovint el farciment també porta aromatitzants (vainilla i pell de llimona o de taronja) i alguna fruita dessecada (principalment, panses macerades).

RECURSOS

La recepta

Altres receptes

Hi ha 4 comentaris a “[64] Vides sacrificades

  1. Tota la introducció no podria ser més encertada. Tot plegat és molt trist i complicat. Jo cada vegada estic més segura de que no n’hi ha prou amb ‘bona voluntat’.

    I pel que fa a la recepta, doncs segur que és un pastís boníssim! A mi m’agraden molt les receptes amb història i tradició així que… la compro!! A veure si trobo el temps per fer-la i podet-la assaborir desde primera línia 🙂

    Una abraçada!

    • Oriol
      Oriol el dia

      Dolors,
      Segurament deu semblar que, moltes vegades, el contingut de la introducció no té massa a veure amb la recepta… I potser sí, que és una mica frívol comparar aquestes coses. Però cada vegada que hi ha un èxode d’aquesta mena no puc fer altra cosa que recordar que, fa anys, érem nosaltres o els nostres familiars, qui buscava un lloc millor per recomençar les nostres vides. I, en la major part dels casos, ens rebien amb els braços oberts.
      Si proves de fer el pastís, ja em diràs què et sembla. Jo sóc fan del mató, la ricotta i qualsevol variant de recuits. Per això m’encanta aquest pastís.
      Un petó!

  2. Augus el dia

    Gairebé m’has fet plorar, que encara tinc un cor, eh! 😉 per la introducció tan encertada de la realitat que ens envolta, així com pels records que acompanyen un pastís que tantes vegades vaig menjar els diumenges a la tarda, després de la “pasta con tuco” clàssica del migdia, de sobretaula com a postres o per berenar =D
    Com de costum, text i recepta: la combinació perfecta!

    • Oriol
      Oriol el dia

      Augusto,
      Saps que he tardat cinc mesos a escriure aquesta entrada…? No he estat tots cinc mesos escrivint, òbviament, però em costava continuar.
      Tot plegat és un petit homenatge als vostres ancestres, a tota la gent que s’expatria, als països que acullen gent de fora (i ho fan dignament!) i a aquests plats tan esplèndids que teniu!
      Una abraçada!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *