[72] Experimentar abans de retornar als bàsics

Últimament sembla que passi per una segona adolescència. No! No és que estigui especialment eixelebrat. De fet, diria que no ho vaig estar gaire ni tan sols durant la «primera adolescència». Però, en canvi, cremo etapes rebosteres a una velocitat de vertigen. En el darrer any he preparat per primera vegada desenes de pans dolços, postres i pastissos que no havia fet mai, la majoria dels quals ni tan sols no havia tastat.

Em moc entre dos corrents contraposats: un que m’estimula a continuar endavant, a provar coses noves, a no repetir mai el mateix; i un altre que, al contrari, em treu l’esperit perfeccionista i fa que de tant en tant m’aturi i, en el transcurs d’una setmana o quinze dies, repeteixi una recepta una vegada i una altra fins que considero que ja la tinc mínimament controlada (o bé que les persones del meu voltant ja se n’han cansat o bé que ja l’he «destrossada» prou amb els meus experiments).

Clafoutis de te verd i cireres

El clafotís (o clafoutis) és un d’aquests meus «descobriments» recents: unes postres de motlle amb textura entre una quiche i un púding, farcides de fruits de pinyol i ideals per compartir a cullerades. Sisplau, no us acarnisseu gaire amb mi… Ja sé que no és cap novetat, que segurament tots n’heu tastat i fins i tot n’heu fet unes quantes vegades i que segurament n’hi ha tantes receptes com famílies a Occitània i, per extensió, a França, als territoris d’ultramar i en blogs de rebosteria. Però, ho sembli o no, jo sóc nouvingut en moltes coses. I aquestes postres en són una.

Vaig tastar el primer clafoutis el 26 de juliol de 2014, fa poc més de «quatre dies». En aquella ocasió va preparar-lo la Maria seguint una recepta de la Fonda Europa. I ho va fer per celebrar el seu aniversari amb un déjuner compartit sur l’herbe (llegiu la crònica que en va fer aleshores la Rosa Mary). El clafoutis de la Maria era excels, igual que la resta de postres que va portar (una tarte aux cerises i uns coulants)! Descobrir una cosa tan bona a més de quaranta anys d’edat gairebé em va fer posar de tots colors. Així que, per esmenar «un error vital tan greu», vaig provar de fer-ne un al cap de pocs dies. Si us sóc sincer, el resultat va passar sense pena ni glòria. Ningú no va treure el ventre de pena i, inevitablement, el clafoutis va caure altra vegada en l’oblit. Tot té el seu moment i aquell no devia ser l’adequat!

Clafoutis de te verd i cireres

Fa uns dies vam comprar unes cireres delicioses. Ja ho sé: la major part de vegades, com més s’assaboreix una fruita és menjada fresca. Però no puc negar que la temptació d’incloure-la en un pastís o unes postres em supera! En aquesta ocasió —cosa estranya!— no em volia complicar massa l’existència: volia preparar una recepta fàcil, ràpida i estiuenca d’unes postres que em pogués endur a una sortida de dos dies fora de casa. Se’m va acudir donar al clafoutis una segona oportunitat.

Després de buscar als llibres de casa —que ja són força nombrosos i, alguns dels quals, en francès— i no trobar-ne cap recepta, vaig passar directament a la xarxa. Hauria volgut reprendre les relacions amb el clafoutis a través d’una recepta clàssica i genuïna. Però, sincerament, en corren tantes i són totes tan similars però alhora tan diferents, que parlar de genuïnitat és una mica perillós. Finalment em vaig passar a l’altre bàndol i em va convèncer una recepta de Pamela Rodríguez per a Directo al paladar. Porta un ingredient «traïdor», ametlla, que generalment no apareix en la versió més clàssica d’aquestes postres, però hi dóna un toc ben mediterrani. El resultat em va reconciliar d’una vegada per totes amb el clafoutis!

Aquest divendres passat vaig decidir fer un pas més en «la destrucció» del clafoutis clàssic. Ja us deveu haver adonat que darrerament tinc certa obsessió pels colors intensos i per certs ingredients. No podia deixar de provar una combinació d’elements que, sense haver-hi estat mai ni saber quin pa hi donen, em transporta al país del sol naixent: el te matcha i les cireres. D’altra banda, la inclusió de te verd en unes postres occitanes torna a ser un petit homenatge a Sadaharu Aoki, el precursor de la fusió de les cultures francesa i japonesa en la pastisseria. Res més adequat per a un sopar amb en Miquel, l’Eduard i en Jordi, la Mari Luz i en Germán.

Si us convenç la recepta, podeu preparar aquests clafoutis com jo, en motlles petits (per a dues persones), o bé en un motlle més gran. En qualsevol cas, us recomano dues coses. En primer lloc, que useu te matcha amb chlorella: és l’únic que manté el to verd intens després de la cocció. I, en segon lloc, que deixeu el pinyol a les cireres: evita que el suc es barregi amb la massa i, a més a més, hi dona un gust molt especial. Si us agrada el resultat d’aspecte més casolà també podeu deixar-hi els peciols. Bon profit!

Clafoutis de te verd i cireres

En español

No hi ha res tan genuïnament francès com un bon clafotís (o clafoutis) de cireres. Però si hi afegim un punt te verd en pols, aconseguim una fusió que ens transporta al país del sol naixent.

Recepta a: http://www.atresquartsdequinze.net/clafoutis-de-te-verd-i-cireres/ Data de publicació: 21/06/2017
Racions: 4 clafoutis d’11-13 cm (de dues racions, per compartir) Preparació: 45 min (total)

Ingredients

Unitats Mètric Volum Ingredient
4 240 gr ous (L)
160 gr de sucre blanc granulat
200 gr (ml) de llet sencera
60 gr de farina d’ametlla
40 gr de farina fluixa
3 gr 1 c/p de te matcha amb chlorella
28 (aprox.) cireres vermelles
sucre de llustre per decorar

Preparació

  1. Peseu i prepareu tots els ingredients. Renteu 7 cireres per motlle i assequeu-les amb un drap o amb paper de cuina. Si voleu que els clafoutis quedin més rústics, deixeu-hi els peciols.
  2. Preescalfeu el forn a 170 °C amb escalfor a dalt i a baix.
  3. Unteu amb mantega quatre motlles baixos de ceràmica d’uns 11-13 cm de diàmetre.
  4. Poseu els ous, el sucre i la llet en un bol mitjà. Bateu-ho uns moments amb les varetes de mà o elèctriques, fins que tots els ingredients estiguin integrats.
  5. En un bol petit tamiseu junts la farina i el te matcha amb chlorella. Afegiu-hi la farina d’ametlla i incorporeu-ho tot plegat a la mescla d’ous, sucre i llet. Bateu-ho just per integrar els ingredients secs al líquid.
  6. Repartiu la massa de clafoutis pels quatre motlles (no els ompliu del tot, perquè amb les cireres i la cocció augmenten de volum) i distribuïu-hi les cireres: una al mig i sis al voltant.
  7. Enforneu els clafoutis a 180°C entre 25 i 30 minuts. (El temps de cocció depèn de la quantitat de massa i pot variar una mica.)
  8. Quan estiguin cuits, traieu-los del forn i deixeu-los temperar al damunt d’una reixa. Podeu menjar-los tebis o bé completament freds, empolvorats amb una mica de sucre de llustre amb l’ajuda d’un colador petit.
Clafoutis de te verd i cireres

QUÈ ÉS

El clafotís o clafoutis és un pastís típic de la cuina occitana originari de la regió del Llemosí. Està format per una base d’ou, sucre, llet i farina (d’una consistència similar a la d’una quiche sense base) guarnida amb fruits de pinyol. El més clàssic és de cireres, però també se’n fa de prunes i d’altres fruits.

El nom d’aquest pastís prové del verb clafir, que significa «omplir atapeïdament», en referència a la fruita amb què es guarneix el pastís.

Si voleu més informació, la trobareu a la Viquipèdia en català, en francès, en castellà o en anglès.

LABORATORI

Variacions

La massa

  • Si voleu un clafoutis de gust més neutre, podeu suprimir el te matcha i substituir-lo per una mica d’extracte de vainilla.
  • I si encara el voleu més clàssic, substituïu la farina d’ametlla per la mateixa quantitat de farina fluixa. En aquest cas, el pes total de farina de blat serà de 100 gr.

El «farciment»

  • A banda del de cireres, l’altre gran clafoutis clàssic duu prunes. Però podeu deixar volar la imaginació i utilitzar altres fruits.

RECURSOS

La recepta

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *